Confidències de llençol

Alerta ESPÒILER: no recomanat als qui no hagin arribat a la pàgina 221 de L'ambaixador de Confínia, en mans de l'enemic.

Al vespre van fer parada i fonda en un hostal que hi havia a peu de camí. Havent sopat, van fer enretirar els plats per jugar unes partides de cartes. (...) Quan per fi van pujar a les habitacions, la Jordina es va desanimar de saber que havia de dormir amb la Faina.

Ja en la intimitat de la seva estança, la fronterera va començar a treure's la roba sense cap mena de pudor. La Jordina, malgrat el desànim que sentia, no va poder evitar observar-la mentre es despullava: la pell bruna i sense imperfeccions que cobria el cos de la Faina no feia sinó ressaltar la bellesa d'uns músculs ben tornejats per l'exercici que li imposava la feina i l'aspecte de fortalesa que tenia tota ella gràcies a una dieta equilibrada.

Ja només amb la roba interior (de color maduixa i amb blondes delicades que deixava en clar desavantatge res del que hagués pogut veure abans la Jordina a Desèrtia), la Faina es va adonar que la cívilit l'observava. Es va aturar i va posar les mans a la cintura, amb els braços fent nansa.

—Què passa? —va demanar amb cert desafiament a la veu—. No has vist mai una dona nua?

Sorpresa ella mateixa, la Jordina va buscar una resposta diplomàtica que justifiqués la seva actitud, però no se li acudia res. Al final, després de titubejar una mica, va deixar anar la veritat sense massa convicció.

—Amb la pell bruna, no.

—No t'havies adonat que sóc bruna? —La Faina va riure, generant un repic burleta i fent dansar suaument el seu ventre ferm—. És ben bé que, quan estàs amb en Kilià, no veus més enllà d'ell.

—Això és mentida! I que no t'ho hagi comentat no vol dir que no me n'hagi adonat!

—Sí, és clar —va dir la GF, que va ignorar la Jordina mentre acabava de treure's la roba i es posava el pijama, de pantaló curt taronja i camisa de tires amb ratlles a joc.

La Jordina va intentar ignorar la seva companya d'habitació i es va començar a despullar dolguda, no tant per les paraules en si com per el to amb què les havia dit. Li molestava que tothom la tractés com si fos una ingènua. Potser ho era, però només perquè l'havien educat en una altra societat. Si hagués pogut créixer gaudint de la llibertat que tenien a la CHL tot seria molt diferent. Va esbufegar: ja li agradaria veure'ls a ells a Desèrtia!

Va aixecar el coixí amb una estrebada i va agafar la camisa de dormir que li havia deixat l'hostalera a sota. Era de color gris clar, amb floretes de to gris blau i amb un tall tan poc sensual que la feia pensar dolorosament en el que li esperava quan tornés a casa.

—I no és veritat que no vegi més enllà d'en Kilià —va dir, incapaç d'estar-se'n.

—Amb mi no t'has de justificar. Però qualsevol pallús s'adonaria que estàs ben enamoradeta del teu GF.

—-No és veritat! —va dir molt enfadada, i es va girar de cara a la Faina—. Jo tinc un Alfa assignat i només m'importa ell.

—Sí, és clar.

—Què sabràs tu? —va engegar la Jordina sentint com l'odi es desbocava dins seu—. Mira't: passejant-te tot el dia per aquí i per allà amb aquests aires de deessa de l'amor... Ets patètica!

Va estirar el llençol amb excés d'ira i es va ficar a dins, donant-li l'esquena a la seva interlocutora per tancar la conversa. El gest li va semblar infantil i, alhora, agosarat; però no va cedir. Va tancar els ulls i es va forçar a tranquil·litzar-se per intentar dormir.

—Estàs gelosa? De mi?

El comentari va confondre la Jordina, que es va girar per contestar.

—No estic gelosa. El que passa és que em fa ràbia que tu ho tinguis tot i que jo no tingui res.

La Faina va rebufar abans de replicar amb un somriure amarg a la cara.

—Tu no saps ni què tens, oi?

Va apartar els llençols del seu llit i es va ficar dins.

—Oh, i tant que ho sé: tinc un Alfa que podria ser el meu pare —va replicar la Jordina, un altre cop alterada, però ara pel record amarg de la notificació. Va apartar la mirada i va afegir a sota veu, quasi per sí mateixa—. El meu Alfa és el fantàstic i admirable Llangardaix.

—No ho sabia —va dir la Faina amb aprehensió. La Jordina va tornar a mirar-se-la. Feia cara d'estar molt sorpresa—. Ara entenc perquè tens tantes ganes de fugir de casa.

—Per això i per moltes altres coses —va dir, ja més tranquil·la; va arrossegar-se una mica amunt i es va recolzar a la capçalera—. No t'ho pots ni imaginar. És insuportable. Sobretot ara que he conegut en Kilià. He de reconèixer que m'agrada molt i que em trobo molt a gust al seu costat perquè em fa sentir com si fos algú especial.

—És que, per ell, ho ets.

—Sí, és clar: em necessita per recuperar l'ambaixador de Confínia.

—No t'estic parlant de política. Mira— La Faina es va recolzar sobre el braç esquerra per posar-se de cara a la Jordina—: pots envejar tant com vulguis el que tinc, però ja voldria jo que em mirés de la manera que et mira a tu.

—No diguis rucades —va protestar la Jordina, confusa—. Si tu només has de fer petar els dits perquè s'abaixi la bragueta!

La Faina va tornar a riure i va fer sentir la Jordina com una bleda, que també va deixar escapar una rialla poc convençuda.

—És cert que sempre que en tinc ocasió el passo per la pedra, però ell no vol res formal amb mi.

—No entenc per què, la veritat. Des del meu punt de vista, sembles la dona perfecta.

—Els temes del cor són així: t'enamores de qui t'enamores; no t'ho donen a triar. I ell t'estima a tu. És una llàstima que no et puguis quedar perquè faríeu una bona parella.

—De debò?

—És clar que sí. T'ho dic jo, que el conec des de fa anys.

—I no et molesta?

—Per què? No el puc pas obligar a estimar-me. A més, prou pena teniu d'haver de renunciar l'un a l'altre. I, qui sap, potser un dia, quan s'hagi oblidat de tu, s'adonarà del que s'està perdent i vindrà corrent a demanar-me que em casi amb ell!

Les dues van riure animadament.

—Estaria bé. Tan de bo un dia l'aconsegueixis. Al menys així una de les dues el podria tenir.

—No perdis l'esperança. Encara queda molt camí fins a La Colònia. Pot passar de tot.

La Faina va estirar la mà i va apagar el llum. La Jordina es va sentir a gust amb la foscor perquè ja no li tenia por; ben al contrari, se sentia reconfortada quan tot es tornava negre, sobretot ara que sabia que en Kilià se l'estimava.

Una saga de quatre entregues (I)

Si ja us heu acabat L'ambaixador de Confínia i us han quedat ganes de llegir-ne més, esteu de sort perquè, encara que ho sembli, la història no s'acaba a la pàgina 429. És cert que l'aventura que hem compartit en aquest primer llibre té un final tancat, però queden moltes històries incompletes, com ara la d'en Tirs.

Aquest personatge misteriós, que apareix com un simple figurant, és possible que ens hagi atrapat amb els seus enigmes: no sabem què sap de la seva mare, si s'han retrobat mai ni què sent per ella o per la Jordina (ja us avanço que no hi haurà triangle amorós), i tampoc com pot ser que el fill d'una fugitiva hagi acabat convertint-se en estratega i almirall

 

Doncs bé: en la segona part (que segurament es titularà Aigua Clara), i sense deixar de banda ni la Jordina ni en Kilià, aprofundirem en el personatge d'en Tirs i desvetllarem els misteris que l'envolten. També tindrem l'oportunitat de veure'l en acció i de gaudir de les seves maquinacions per fer que les coses vagin segons els seus plans, encara que, com ja us deveu imagina, no tot sortirà com ell té previst.

Cavalls i telèfons mòbils, matrimoni forçat

Com que ja deveu tenir la lectura de L'ambaixador molt avançada, pot ser que us hagueu preguntat com pot ser que a Confínia hi hagi telèfons mòbils i, alhora, es desplacin amb cavalls.

Això té una explicació molt lògica: els coalisencs, entre els quals es troben els confinis, són gent oberta a les comoditats que aporten les noves tecnologies, com tothom. El problema és que Desèrtia és la major productora d'aquests productes, i tots sabem de sobres que la Societat Perfecta i la Coalició dels Homes lliures són eternes rivals, així que la SP abasteix la CHL amb els seus productes amb comptagotes. No com a càstig, sinó com a estratègia.

Després de la guerra de la proclamació, Desèrtia va perdre el Llauró, d'on surten la majoria dels aliments; i es va quedar amb el Gran Desert, que només té, com a tresor propi, l'energia solar, els jaciments de bòdic i els laboratoris de recerca i investigació que produeixen la tecnologia i els medicaments.

Aquest mal repartiment de les riqueses va deixar Desèrtia en clar desavantatge vers la Coalició, i el Consell de Bàrula es va veure obligat a establir el començ per alimentar la població, entregant a canvi energia, medicaments i maquinària per treballar.

Per aconseguir una posició de poder en el mapa econòmic del continent Llarg, els dirigents cívilits van vetar la venta de tecnologia a tots els països de la Coalisió (ara sí, com a càstig) i van fixar un preu desorbitat per la resta de compradors.

Els de la Coalició, que no podien eludir els avantatges que aportaven tots els productes que oferien els cívilits, no van trigar a accedir al mercat nitenc per aconseguir-los. Però si el Consell de Bàrula posava els preus alts, els nitencs, que són grans negociants i no estan disposats a deixar de guanyar ni un escut, els revenien molt més cars.

Per tot això, els coalisencs només compren a Nitània el just i necessari: tot i que l'ús de telèfons mòbils és comú, no en té tothom i no se'l canvien si no és estrictament necessari; els ordinadors no són una raresa, però només en disposen els que realment els necessiten, com les institucions o els qui tenen negoci; a totes les llars hi ha electrodomèstics bàsics i petits panells solars per fer-los funcionar, però només els imprescindibles; i els hospitals estan ben equipats, tot i que sense arribar a la modernitat de què disposen a Desèrtia.

En canvi, del que sí poden prescindir és de les càpsules voladores (que són fàcilment substituïbles per cavalls) o de les armes de foc (perquè les ballestes els fan el mateix servei).

Amb tot, aquestes diferències vertiginoses entre les nacions del continent Llarg desemboquen en un panorama pintoresc als països de la CHL que podrien ser extret d'una història al més pur estil steampunk.

Abreviacions a Irenea

Alguns lectors m'han comentat la seva dificultat per comprendre les abreviacions d'Irenea, així que us en faré una petita guia. Si em deixo alguna cosa, m'ho feu saber.

SP: Societat Perfecta
Reina: Regidora Imperativa de la nació
DGD: Director General de Departament
VP: Vigilància Perifèrica
GSI: Guàrdia de Seguretat Interna
CB: Consell de Bàrula
AC: Ambaixador de Confíni
SMP: Síndrome de la Mirada Perduda

CHL: Coalició dels Homes Lliures
GF: Guarda Fronterer.

Almirall Efrem Turak

De tots els personatges que hi ha a L'ambaixador de Confínia, l'Efrem és, segurament, el més complexe. Tant, que la preqüela, prevista entre la segona i la tercera part, estarà dedicada a ell (i a la Piència).

Què us en puc dir ara? L'Efrem va néixer destinat a ser Director General del Departament de Defensa, i ben aviat va començar a destacar en aptituds per ocupar el càrrec. Va assolir el grau d'Almirall molt jove gràcies a les seves habilitats per manejar les peces claus de la polític i al desig comú amb la seva germanastra de canviar les coses a Irenea.

Però de seguida es va tornar massa ambiciós i, de mica en mica, es va convertir en algú sense límits morals quan es tracta d'assolir els objectius plantejats.

Un dels fets que van marcar la seva personalitat amb més força va ser el naixement de la Jordina. Aquell embaràs imprevist va desestabilitzar els seus plans i, durant els anys d'espera fins que la Jordina es fes gran per reprendre les aspiracions que va haver d'aplaçar amb la seva arribada, l'Efrem va gestar un odi i un ressentiment molt intensos que van acabar convertint-lo en l'Almirall que coneixerem a L'ambaixador de Confínia.

Menció d'El 9 Nou a la seva agenda

Punts de llibre

S'acosta el gran dia i, per anar-vos fent agafar encara més ganes, us faig saber que, amb cada exemplar de L'ambaixador de Confínia, us regalarem (a més del mapa) un punt de llibre a escollir entre aquests tres models. Ja podeu començar a triar quin us agrada més!

Mapes de roba

Ja tenim els mapes de roba que regalarem amb cada llibre que es vengui el proper dissabte 18 a les 6 de la tarda a l'edifici El Sucre de Vic.

Kilià Isé Sinak, la força de la tempesta

El nostre protagonista no té res especial en aparença: amb vint-i-sis anys, és atractiu com qualsevol home jove, té els ulls blaus com la majoria a la CHL i els cabells foscos. El seu cos atlètic està definit per una alimentació generosa i abundant pràctica d'activitat física.

En general, en Kilià és una persona normal, justa i honrada, però el passat marca el seu present i a vegades el pot arrossegar a fer coses d'una sensatesa dubtosa.

La seva personalitat es va començar a definir quan, als quatre anys, la seva mare va morir per malaltia i ell es va quedar sol amb el seu pare, qui lluitava per tirar endavant un fill i el taller de confecció que havia deixat la seva difunta esposa. No va ser un moment fàcil pel patriarca que, tocat emocionalment, va desatendre les necessitats pròpies i les d'en Kilià.

Aquesta falta d'atenció va propiciar que, als cinc anys, un dia d'aventures infantils pels jardins del Castell de la Devesa, en Kilià acabés dins una càpsula voladora militar, direcció a Desèrtia. Aquell segrest el va canviar per sempre, i mai va poder deixar enrere el ressentiment nascut d'aquella experiència.

Arran d'això, es va fer guarda fronterer per assegurar-se que no es repetia cap accident com el que havia patit ell de petit, i amb aquest mateix motiu va acceptar presentar-se com a substitut d'ambaixador. El que no s'esperava ningú era que hagués d'ocupar el càrrec perquè el seu antecessor estigués detingut a Desèrtia i condemnat a mort.

Jordina Tür Alló, l'ull de l'huracà

Ja només faltes dues setmanes pel llançament de L'ambaixador de Confínia i comença a ser l'hora que conegueu els nostres personatges. Avui us parlaré de la Jordina, que serà sempre el centre de les trames, tant en aquesta entrega com en posteriors, i per això us la presento com l'ull de l'huracà.

La protagonista de L'ambaixador de Confínia és la filla de la Reina de Desèrtia, i compleix dinou anys el dia que comença la trama. A partir d'aquest moment, la Jordina es convertirà en major d'edat i rebrà la notificació del seu Alfa, esdeveniment esperat amb impaciència i il·lusió per totes les noies cívilits.

Malgrat tenir una estatura mitjana i complexió normal, el seu aspecte és poc comú entre els habitants de Desèrtia. Per començar, els ulls ambre la converteixen en una raresa en una societat on tothom els té marrons. També els cabells la diferencien, doncs tot i ser rossos com els de la majoria, tenen un lleu to rogenc gens usual; i a la pell de les galtes se li intueixen pigues incipients que ella no ha vist mai en ningú més.

De totes maneres, la Jordina no és especial només pel seu físic: tossuda, obstinada i intransigent, forma part de la minoria de persones de la Societat Perfecta que no està conforme amb el destí que li va imposar el genealogista que va donar llum verda a la seva concepció. Aquesta impossibilitat per doblegar-se davant les normes ha desembocat en un bon nombre de petites infraccions que la noia ha pagat amb serveis a la comunitat.

Dinàmica i alegra, la Jordina és la mitjana de tres germans (la Líria és la gran i l'Huc el petit), sense comptar la Irisa, que va morir en mans dels salvatges quan era només un nadó. La Jordina va encaixar molt malament la notícia el dia que la va descobrir, justament quan entrava a la difícil etapa de l'adolescència. Des d'aquell moment, va retreure-li a sa mare que no fes res per venjar la memòria de la Irisa, i va començar a insistir que la deixés ser militar per poder-ho fer ella en persona. Com que la Reina no va cedir, la Jordina va canviar d'estratègia i va sol·licitar aprendre a pilotar càpsules voladores. La seva mare no es va poder negar a aquesta petició perquè la Jordina està destinada a ser Directora General del Departament de Transports així que, als disset anys, va començar a sobrevolar Desèrtia amb l'esperança secreta de poder anar algun dia fins a Confínia i venjar la seva germana.

Ha passat molt temps des que la Jordina va saber la veritat sobre la Irisa, i el seu odi vers els salvatges no ha fet res més que augmentat. Però haurà d'anar amb compte amb els actes del seu caràcter impulsiu perquè, assolida la majoria d'edat, seguir desafiant les normes pot portar-li conseqüències que ni la Reina en persona poden evitar.

SP i CHL: Les eternes rivals.

Una de les coses més importants per escriure un bon relat és un conflicte consistent. Els escriptors que ambienten les seves novel·les a la Terra no tenen cap problema: si hi ha alguna cosa a casa nostra són conflictes. Com que aquest no és el meu cas, abans de solucionar un problema el vaig haver de crear. Tot i que tenia molt clar quins eren els personatges que estarien enfrontats (la Jordina, en Kilià i l'Efrem), per donar força a les seves diferències, vaig crear un problema polític, i aquí és on va néixer l'eterna rivalitat entre la SP i la CHL. Per què eterna? Doncs perquè la SP i la CHL van sorgir com a resultat de la Guerra de la Proclamació, que va fracturar per sempre el continent Llarg i, per tant, van néixer de la fricció entre dos pobles fins aleshores units.

SP, la Societat Perfecta.

Quan vaig concebre aquest model organitzatiu per la comunitat que habitaria Desèrtia, vaig pensar en ell realment com una manera perfecta d'organitzar la humanitat. Consisteix en estructurar la societat en Alfes per tal de perpetuar l'herència dels individus més ben dotats, i en funció de les necessitats de les generacions futures. D'aquesta manera, tothom té lloc a la societat i tots estan fets a mida pel treball que han de desenvolupar en ella. L'objectiu seria aconseguir que les persones que conformen la SP no hagin de lluitar ni competir entre elles per assolir càrrecs o posicions en l'escala social, doncs aquests venen lligats directament a l'historial genètic.

En teoria, realment és una societat perfecta, un eixam que treballa amb unitat total per aconseguir un objectiu comú: la perpetuació de l'espècie. Però de seguida em vaig adonar que, a la pràctica, la fe cega del poble cap als seus dirigents propiciaria que qualsevol d'aquests dirigents, una mica més ambiciós del previst, manipulés el poble per afavorir els seus interessos personals. No vaig trigar a trobar-hi una porta per on deixar entrar el conflicte que faria de motor a L'ambaixador de Confínia.

CHL: La Coalició dels Homes Lliures.

Aquesta organització política és la que van adoptar els habitants del Llauró, una gran extensió de terreny que va des de Desèrtia (a l'extrem nord) fins a Nitània (al sud). Està dividida en països que encara no he definit (perquè no m'ha fet falta) amb l'excepció de Confínia, situat a l'extrem nord i termenejant amb Desèrtia. A diferència de la SP, la CHL basa la seva estructuració social en la llibertat, de manera que tothom pot decidir el seu futur segons els criteris propis i fer el que vulgui. Per descomptat que hi ha normes de conducta i cossos policials i jurídics que les fan complir, però les persones poden escollir lliurement la feina, la parella i la quantitat de fill que volen tenir.

No em va costar adonar-me que la llibertat dels habitants de la CHL era una amenaça per la SP, així que vaig disposar que els dirigents de Desèrtia anomenarien “salvatges” als habitants del Llauró i n'expliquerien atrocitats als seus súbdits per mantenir-los allunyats del desig de ser com ells. Aprofitant la porta que m'obria l'oportunitat de corrupció de la SP i l'estela de ressentiment que sentien els habitants de la CHL (i de la que us parlaré en pròxims posts), vaig aconseguir el conflicte que buscava. La rivalitat està servida.

Quiet, policia! GSI, PV i GF (I)

Seguint amb el tema conceptual d'algunes expressions o noms ireneans, cal tenir en compte que, en un entorn que no és la Terra, és necessari canviar algunes institucions, com ara les forces policials i de l'ordre.

En els primers esborranys, els guàrdies confinis que patrullaven la frontera eren xèrifs. Suposo que vaig triar inconscientment aquest mot arrossegada per la influencia rebuda de la indústria audiovisual nord-americana, i suposo que, per mi, pensar en un xèrif no deixa de ser com pensar en un policia d'un món llunyà i exòtic.

Però, després de reflexionar-hi insistentment, i malgrat que no volia canviar-los el nom (fins al punt que la seva ensenya és una estrella de cinc puntes), vaig decidir que havia de buscar un altre manera d'anomenar els agents de l'ordre que vetllarien per mantenir a ratlla els militars cívilits.

 Potser pensareu que em vaig agafar a l'opció fàcil quan vaig decidir anomenar-los guardes fronterers, però no: els GF (que en castellà es pronuncia quasi igual que “jefe”) deuen el nom a la meva reivindicació silenciosa per acceptar com a nostra aquesta paraula de l'idioma veí, i deixar enrere les inexactes “cap”, “superior”, “propietari” o “el que mana”.

L'Evenc. Benvinguts a l'infern iraneà

Un dels principals problemes que se'm va plantejar en el moment que vaig decidir que no emmarcaria la història a la Terra va ser el de les expressions fetes. No pots dir que algú té una idea de bomber, perquè potser allà no hi ha cos de bombers, ningú pot passar per un calvari perquè no té sentit que també hi hagi el Via Crucis, i no pots dir que algú parla en xinès si un altre no l'entén, perquè la Xina només existeix a la Terra.

En principi, totes aquestes expressions són relativament fàcils d'eludir (tot i que cal estar alerta), però n'hi ha que són més difícils, com ara enviar algú a l'infern. Si vius en un món on no existeix aquest antiparadís que han creat els líders espirituals del nostre planeta, no pots utilitzar aquesta paraula per designar el concepte que porta associat.

Mentre escrivia L'ambaixador de Confínia, em vaig trobar en més d'una ocasió cara a cara amb aquest conflicte i, per més que intentava evitar-ho, a vegades m'era impossible esquivar-lo. Per això vaig decidir que havia de buscar un equivalent per aquest lloc “fantàstic” al que podem atribuir totes les nostres penes, pors i càstigs.

Com fer-ho? La veritat és que no vaig haver de donar-hi gaires voltes: en un món on hi ha una zona submergida en una nit eterna, en unes condicions climàtiques que superen el límit de resistència de la majoria d'habitants del planeta i que està poblada per criatures monstruoses i depredadors implacables, no cal buscar gaire per trobar aquest comparatiu amb l'infern. Posar-li nom tampoc va ser difícil, només em va caldre agafar-me a la mitologia iraneana per formular que aquell era el lloc on vivia Eva, la deessa de la foscor. I si és on viu Eva, doncs serà l'Evenc.

La idea va arrelar amb força i de seguida em vaig sentir còmode amb la idea: enviar a algú a l'Evenc o preferir viure a l'Evenc que en certes condicions o amb determinades persones es va convertir en una cosa natural en el relat, i va esdevenir una de les expressions més natural dels seus personatges.

Irene i Eva. Deesses siameses

Totes les noies i dones que es diguin Eva i es llegeixin L'ambaixador de Confínia es podrien sentir ferides perquè la deessa de la foscor du el seu nom. Doncs no, no patiu: Eva no és la versió iraneana del diable, perquè l'origen del nom de les deesses de Irenea va directament lligat al nom del planeta.

Posar noms és una de les coses que trobo més difícil a l'hora d'escriure L'ambaixador de Confínia, sobretot perquè he de posar-ne a quasi tot. Un dels més difícils amb què m'he encarat ha estat el del planeta. Després de rumiar-hi molt, un dia vaig trobar-me amb el nom Ireneu, que em va agradar molt perquè em feia pensar en els Pirineus, tot i que amb el pas del temps el vaig arrodonir fins arribar a Irenea.

A l'hora de posar noms a les deesses de la mitologia, em va semblar que podia donar joc que fossin Irene i Eva, que sumades quasi donen el nom que havia agafat com a punt de partida per anomenar el planeta. Com que la mitologia la van crear els cívilits (habitants de Desèrtia), em va semblar just que, dominats pel més pur egoisme, es quedessin la deessa que apareix primera en el nom i que deixessin Eva per als salvatges. A més, com que els cívilits habiten la part del planeta on hi ha més hores de dia, encara em va semblar més raonable que li adjudiquessin el regnat sobre la llum, i que releguessin Eva a la foscor.

Després, per acabar d'embolicar la troca, vaig pensar que els nitencs, molt fets a la seva, adoptarien una altra deessa: Ireneva. Ho vaig fer per aprofitar aquest nom tan bonic i perquè, siguem sincers, els nitencs encara són més egocèntrics que els cívilits, així que no és estrany que es passin per alt els mites que han establert els líders espirituals de Desèrtia i s'agafin al tot per justificar la seva amfitriona, que no és ni deessa de la llum ni de la foscor, sinó la deessa creadora de tot.

Irenea i la Terra: semblances i diferències.

Des del moment que vaig imaginar la primera escena de L'Ambaixador de Confínia, vaig tenir molt clar que l'acció es desenvoluparia en un món aliè a la Terra al que vaig anomenar Irenea. Aquest nou planeta imaginari havia de ser molt semblant al nostre, perquè jo no pretenia escriure una història de ciència ficció sinó d'aventures; però també havia de tenir trets diferenciadors significatius per avalar la realitat sostinguda de la trama, així que calia donar-li unes característiques específiques sòlides.

De seguida vaig disposar que la llum diürna es repartís de manera iniqua: mentre al pol nord sempre seria de dia, al pol sud governaria la foscor perpètua. Per algun motiu em va semblar que allò era ineludible, una realitat inamovible que em serviria per crear barreres socials entre les diferents comunitats que habitarien el planeta.

Al principi, quan hi vaig pensar seriosament, em va semblar que era demanar massa a la imaginació, però de seguida em vaig adonar que tenia fonament. De fet, a la Terra passa exactament el mateix, amb la diferència que els pols oscil·len en la seva posició vers el sol, fet que aconsegueix anar alternant les hores de llum segons sigui estiu o hivern. Però, és possible que l'eix central del planeta es mantingui fixe provocant que les hores d'insolació siguin sempre les mateixes a cada zona? La veritat és que jo no sóc ni física ni astrònoma i no he pogut aprofundir en aquest raonament, però cada vegada que descobreixo (a través d'algun documental o d'algun article a internet) un racó peculiar de la terra on es donen condicions climàtiques o geogràfiques específiques que li donen unes característiques úniques a tot el planeta, m'adono que tampoc cal buscar-li els tres peus al gat per justificar les lleis que imperen a Irenea.

Amb tot, si algun expert en la matèria decideix fer una tesi sobre la viabilitat d'aquesta característica: que me'n faci saber el resultat.

Una altra de les diferències que em va semblar necessària és la divisió temporal. Pensar en un món alternatiu que té precisament tres-cents seixanta-cinc dies dividits justament en dotze mesos que casualment tenen entre trenta i trenta-un dies de vint-i-quatre hores cadascun em va semblar molta casualitat, un fet que només es podria donar si Irenea i l'astre al voltant del qual gira fossin idèntics en massa i en densitat al sol i a la Terra, i si les seves òrbites fossin iguals en distància i en trajectòria. Si hagués volgut mantenir tot això m'hauria estat més senzill emmarcar l'acció a la Terra en un suposat futur postapocalíptic, com ara està de moda. M'ho vaig plantejar seriosament, tot sigui dit, però ho vaig descartar perquè tenia molt clar que l'acció passava a Irenea.

Per tot això, vaig establir el paràmetre temps i vaig decidir que un any tindria setze mesos, que es dividirien en quatre setmanes justes de vuit dies cadascuna. Aleshores se'm va plantejar un problema nou: em va semblar necessari que els mesos i els dies tinguessin noms diferents als de la Terra. No només perquè si aprofités els nostres encara me'n faltarien, sinó perquè seria demanar molt que en un altre planeta s'anomenessin exactament igual que aquí.

Per si això fos poc, em va començar a semblar que era absurd mantenir les estacions. Quin sentit té que sigui estiu o hivern si el dia té sempre la mateixa durada? Després de pensar-hi molt, vaig decidir que les mantindria perquè no em puc imaginar una eternitat de temps sense cap diferenciació meteorològica. Potser hauria d'anar a viure una temporada al tròpic i comprovar-ho, cert, però al final vaig decidir que hi hauria estacions. L'explicació científica? Així per sobre, seria degut a que Irenea tindria una òrbita el·líptica que l'acostaria al sol en dues ocasions cada any.

Vaig dividir les estacions en grups de dos mesos, i les vaig dividir en dos cicles. La Societat Perfecta que ha posat nom a totes les coses que hi ha a Irenea no es caracteritza per la originalitat, així que vaig anomenar els mesos segons el nombre ordinal que li pertoca segons la seva estació: 1e (primer mes d'estiu), 2e (segon mes d'estiu), 1t (primer mes de tardor), i així fins a arribar al 2p (segons mes de primavera) després del qual s'inicia el segon cicle anual i comença el 3e (tercer mes d'estiu), 4e (quart mes d'estiu), 3t (tercer mes de tardor),... i fins al setzè i últim mes de l'any que, com deveu haver deduït (i com veureu en el relat) s'inicia a l'estiu.

Tot això de la durada dels anys i els noms dels mesos o dels dies de la setmana no surt massa per no complicar la lectura: no es tracta que el lector hagi de tenir a mà una taula que li faci de guia per saber de què li parlo. El més important és la trama, i el temps només està establert per donar-li una coherència, però eludeixo explícitament anomenar els mesos i els dies o citar el temps que passa (sempre que puc) per no crear conflictes innecessaris.

Bé. Em sembla que per començar ja n'hi ha prou. Espero que aquesta petita explicació us hagi orientat una mica per saber per on camineran els nostres protagonistes. En pròxims posts aprofundirem en la realitat de Irenea i en la seva història, les seves tradicions, religions i supersticions.

Portada

Sinopsi

Ambientada en un món fictici semblant a la Terra, L'ambaixador de Confínia narra les aventures de la Jordina Tür Alló, una noia que no està a gust amb el destí que li volen imposar. Tot i ser la Filla de la Reina de Desèrtia, decidirà fugir per intentar assolir la felicitat. Durant el seu curt intent frustrat per escapar, caurà en mans d'en Kilià —el futur ambaixador de Confínia— que té el propòsit d'anar a Desèrtia a rescatar el seu antecessor, empresonat en circumstancies poc clares. La Jordina es convertirà en la millor arma que tindrà en Kilià per assolir el seu objectiu, però els seus interessos es contraposaran i es veuran agreujats per la intervenció de l'Efrem —el màxim responsable de seguretat a Desèrtia— que no estarà disposat a entregar l'antic ambaixador de Confínia ni a renunciar a la Jordina.