Irene i Eva. Deesses siameses

Totes les noies i dones que es diguin Eva i es llegeixin L'ambaixador de Confínia es podrien sentir ferides perquè la deessa de la foscor du el seu nom. Doncs no, no patiu: Eva no és la versió iraneana del diable, perquè l'origen del nom de les deesses de Irenea va directament lligat al nom del planeta.

Posar noms és una de les coses que trobo més difícil a l'hora d'escriure L'ambaixador de Confínia, sobretot perquè he de posar-ne a quasi tot. Un dels més difícils amb què m'he encarat ha estat el del planeta. Després de rumiar-hi molt, un dia vaig trobar-me amb el nom Ireneu, que em va agradar molt perquè em feia pensar en els Pirineus, tot i que amb el pas del temps el vaig arrodonir fins arribar a Irenea.

A l'hora de posar noms a les deesses de la mitologia, em va semblar que podia donar joc que fossin Irene i Eva, que sumades quasi donen el nom que havia agafat com a punt de partida per anomenar el planeta. Com que la mitologia la van crear els cívilits (habitants de Desèrtia), em va semblar just que, dominats pel més pur egoisme, es quedessin la deessa que apareix primera en el nom i que deixessin Eva per als salvatges. A més, com que els cívilits habiten la part del planeta on hi ha més hores de dia, encara em va semblar més raonable que li adjudiquessin el regnat sobre la llum, i que releguessin Eva a la foscor.

Després, per acabar d'embolicar la troca, vaig pensar que els nitencs, molt fets a la seva, adoptarien una altra deessa: Ireneva. Ho vaig fer per aprofitar aquest nom tan bonic i perquè, siguem sincers, els nitencs encara són més egocèntrics que els cívilits, així que no és estrany que es passin per alt els mites que han establert els líders espirituals de Desèrtia i s'agafin al tot per justificar la seva amfitriona, que no és ni deessa de la llum ni de la foscor, sinó la deessa creadora de tot.