Quan
vaig començar a escriure L'ambaixador de Confínia no ho vaig fer
amb la intenció que arribés a convertir-se en un llibre. Ara, quan
me'l miro, em sento orgullosa. No pel text, que també, sinó per la
fita que suposa haver-lo convertit en realitat, haver resistit la
temptació de llençar-lo a les escombraries en les ocasions en que
em sentia insatisfeta amb el text.
Però
alguna cosa em va retenir i em va empènyer a seguir endavant, a
esforçar-me per millorar-lo, a intentar explicar una història
bonica, però cruel. Potser van ser els personatges, de qui m'he
enamorat des del principi, o Irenea en sí, on puc fer que les coses
segueixin les meves lleis.
El dia que
vaig tancar el document de text convençuda que ja no hi volia tocar
res més i el vaig enviar a vàries editorials, estava més contenta
que una nena amb unes sabates noves. Les primeres respostes que vaig
rebre em tenien tan il·lusionada que m'esperava un o dos dies a
llegir-les perquè m'imaginava que dirien que no, però jo volia
allargar aquell moment. Tenia raó: tots deien que no. La llegenda
urbana que has de trucar a infinitat de portes tancades que no
s'arriben a obrir mai és certa. Cal dir que, després de cada
negativa, feia una avaluació del text per trobar punts fluixos. Vaig
enviar-lo a vàries amistats i vaig demanar l'opinió a gent de
confiança. De mica en mica vaig anar polint l'argument, els
personatges i el muntatge final de l'obra.
Encara
recordo el moment que vaig rebre el missatge de Chiado Editorial.
Estava plantant les dàlies quan em va arribar. En veure l'origen del
missatge, el vaig obrir sense esperar més: la màgia de l'espera
s'havia evaporat i ja m'imaginava que seria un altre missatge
d'aquells de paraules educades i frases encoratjadores que
precedeixen una negativa. Però no, aquest cop la resposta va ser un
sí.
Va ser tant
gran la sorpresa que vaig tenir, que vaig seguir amb les dàlies com si no hagués
passat res. Heu de saber que us estic parlant d'una cinquantena de
flors: entre arrencar les que hi havia abans, preparar la terra i
plantar-les hi tinc tot el matí de feina. Després cap a dinar. Al
final, quan ens vam asseure a taula, vaig decidir que ja ho havia
assimilat i era el moment de dir-ho en veu alta.
D'aleshores
ençà la cosa a anat molt bé. Treballar en allò que t'agrada és
fantàstic, sobretot quan parlem d'una obra literària. Vaig
encarregar la portada a l'Eudald Palma perquè conec el seu pare i
m'havia dit que era dibuixant, i jo tenia molt clar que volia un
dibuix a la portada. Tot i la meva inexperiència, l'Eudald va
percebre a l'acte l'essència del que jo estava buscant.
