Alerta ESPÒILER: no recomanat als qui no hagin arribat a la pàgina 310 de
L'ambaixador de Confínia, en mans de l'enemic.
Els
carrers de la 3 estaven plens de gent que tornava a casa per sopar.
En Tirs es va aturar davant la porta de l'adreça que li havia donat
el Genealogista i va trucar suaument amb els artells. A dins, es van
sentir unes passes nervioses i el soroll d'algú que despassava la
balda.
—Bona
tarda, senyora Vic —va saludar en Tirs amb cortesia a la dona que
va obrir.
—Endavant
—el va convidar, amb un somriure cofoi. La notificació era un
moment molt esperat per totes les noies el dia que complien els dinou
anys, però també era motiu d'orgull per les mares, sobretot si les
seves filles havien estat adjudicades a un aspirant a DGD.
La
Cira s'esperava dreta, al costat de la taula del menjador i amb les
mans agafades al davant. Tenia els ulls brillants, segurament per la
il·lusió del moment, però amb una guspira de tristor que potser
era de neguit per la Jordina.
Sense
perdre més temps, en Tirs va agafar l'anell que duia a la butxaca
pectoral i li va mostrar amb un somriure que pretenia aparentar
seguretat, però que delatava una mica el seu nerviosisme.
—Pren
l'anell que t'entrego com a Alfa, i accepta els fills que et donaré
i la protecció que us oferiré.
L'emoció
va desbordar la noia, que no va poder retenir unes llàgrimes mentre
li oferia la mà dreta perquè en Tirs li col·loqués l'aliança al
dit anul·lar. Després, en Tirs va agafar la barbeta de la noia amb
suavitat i va segellar la seva unió amb un petó delicat als llavis.
—Ets
un home que va directe al gra —va dir la mare de la Cira,
interrompent el moment—- Si vols seguir amb això, però, t'hauràs
d'esperar a demà.
La
dona li va picar l'ullet i el va estirar cap a la cadira que li tenia
destinada per sopar aquell vespre amb elles. Tot just s'havia assegut
quan el telèfon de l'home va començar a tocar. El va agafar i va
veure amb desgrat que era l'Almirall Efrem. Va rebutjar la trucada i
es va disposar a menjar-se el pastisset que li pertocava, esperant
amb educació que les dones comencessin.
—Quin
és exactament el teu càrrec dins l'exèrcit? —va demanar la mare
de la Cira abans de fer el primer mos.
—Sóc
estratega.
El
telèfon va tornar a sonar dins la butxaca d'en Tirs i va crear
incomoditat entre els tres comensals.
—Potser
és alguna cosa important —va dir la Cira.
En
Tirs va agafar l'aparell i va mirar-ne la pantalla. Tornava a ser
l'Efrem i va tornar a ignorar la trucada.
—Avui,
l'únic important per mi ets tu.
La
Cira va somriure i va abaixar la mirada per centrar-se en el
pastisset que tenia al davant. Se li havien encès les galtes i
s'esforçava per dissimular-ho tot menjant el seu sopar.
El
telèfon d'en Tirs va tornar a tocar.
—Disculpeu-me
un moment. He de contestar. —Es va aixecar i es va enretirar a un
racó de l'estança, on va despenjar la trucada.
—Vine
de seguida al Central —va dir
la veu de l'Efrem.
—Ara
no puc. Estic a mitja notificació.
—Deixa
estar les dones i vine immediatament.
En
Tirs va penjar, lluitant per ocultar el desgrat que li provocava
aquella ordre, i va tornar a la taula. Quan es va haver acabat el
sopar, es va disculpar per no poder-se quedar més i es va acomiadar
de les amfitriones, que el van acompanyar fins a la porta amb uns
somriures tan amplis que quasi van aconseguir fer-li oblidar el mal
humor que li havia fet agafar l'Efrem.
Ja
al Central, es va dirigir directament al despatx del seu superior.
L'Efrem estava dret, caminant d'una banda a l'altra de l'estança amb
les mans agafades al darrere. A la cara, una expressió fosca de
preocupació li dibuixava arrugues al front.
—Què
és això tan urgent? —va demanar en Tirs sense salutacions.
L'Efrem
es va aturar i es va girar de cara a ell.
—Aquell
fill de puta amenaça la Jordina.
La
notícia va sorprendre desagradablement en Tirs. Ell havia assegurat
que els confinis no li farien res a la filla de la Reina, i si li
passava alguna cosa a la noia, la Piència no li ho perdonaria mai.
—Quin
és el seu moviment? —va demanar amb cert nerviosisme.
—Reclamen
l'AC a canvi de la noia.
—Això
no és una amenaça sinó una petició d'intercanvi. En certa manera, ens afavoreix que siguin ells qui ho sol·liciten.
L'Efrem
no va reaccionar al comentari de l'estratega i va continuar amb les
seves cabòries com si estiguessin davant d'una declaració de
guerra.
—Però ho han proposat perquè
saben la veritat de la Jordina —va dir amb excés de preocupació—,
no sé com ho han fet, però ho han esbrinat. D'alguna manera, han acabat
lligant caps i ara ens volen collar els cargols.
En
Tirs s'ho va rumiar uns instants.
—No.
Si ho sabessin, no ens l'entregarien; ni a canvi de l'AC ni de res.
El
comentari va semblar tranquil·litzar l'Efrem, que va reprendre el
seu passeig nerviós.
—Com tenim l'operació Recuperació?
—Necessitem una mica més de temps per assolir els límits de
transformació acceptables de l'individu per la credibilitat de l'intercanvi. Per quan està fixada la data?
—Tenim
de temps el que triguin els salvatges en arribar a La Colònia.
—Serà
suficient.El candidat ja està en un estat de transformació notable.
L'Efrem es va aturar.
—No
ho veig clar. Justificar l'engany ens portarà massa problemes burocràtics.
—La història del fals intent de fugida de l'Utó que suposadament ha acabat amb el nostre home
en el seu lloc és ferma. No podran demostrar que és falsa.
—Estàs segur que podem confiar en la fortalesa de l'individu?
—La informació ha estat fixada a la seva ment amb Trimidal per evitar relliscades. Això també ha accelerat el procés de degradat que li estem aplicant.
—Em fa estar intranquil. Jugar-nos-ho tot a una carta és perillós, sobretot quan hi ha tants paràmetres que no depenen de nosaltres. Em sentiria més a gust amb una emboscada.
—Un
atac directe seria igualment comprometedor i, a sobre, podria posar
en perill la integritat de la Jordina.
—M'és
igual. El més important és prendre'ls-la. Al preu que sigui.
—A
la Piència no li agradarà saber que tirem endavant una operació
que pot posar en perill la vida de la Jordina.
—A
la merda, la Piència! Fa molts anys que la manipulo i ja et dic jo
que no serà un problema.
El
comentari va fer que en Tirs premés la mandíbula per aconseguir
mantenir la boca tancada. L'Efrem no es va adonar d'aquell gest; va
agafar un dels mapes que hi havia enrotllat en una de les
prestatgeries, el va estirar sobre la taula i el va subjectar amb els
petjapapers que tenia amb aquella finalitat. En Tirs s'hi va acostar
i va examinar el mapa. Al cap d'uns segons, va senyalar un punt amb
el dit.
—Si
no volen allargar la travessa, passaran pel túnel de Racons. Aquest
serà el nostre millor post.
L'Efrem
s'ho va mirar. Després de rumiar-s'ho un moment, va fer un lleu
moviment afirmatiu amb el cap.
—Parla
amb el nou Plaquer perquè ho prepari ell: quants menys soldats
impliquem en l'operació Racons millor pels interessos de Desèrtia;
però mantingues el falç intercanvi pel que pugui passar. I
assegura't que jo sóc l'home 1: no confio en ningú per fer aquesta
feina.
En
Tirs va sortir del despatx i va dirigir-se cap al carrer, on va
caminar fins a la seva nova llar, encara buida. L'endemà l'ompliria
l'alegria de la Cira i la tornaria acollidora, però aquella nit
l'hauria de passar sol. En certa manera ho preferia així perquè les
ordres que li acabava de donar l'Efrem l'havien posat de molt mal
humor.