Operació Racons

Alerta ESPÒILER: no recomanat als qui no hagin arribat a la pàgina 310 de L'ambaixador de Confínia, en mans de l'enemic.

Els carrers de la 3 estaven plens de gent que tornava a casa per sopar. En Tirs es va aturar davant la porta de l'adreça que li havia donat el Genealogista i va trucar suaument amb els artells. A dins, es van sentir unes passes nervioses i el soroll d'algú que despassava la balda.

—Bona tarda, senyora Vic —va saludar en Tirs amb cortesia a la dona que va obrir.

—Endavant —el va convidar, amb un somriure cofoi. La notificació era un moment molt esperat per totes les noies el dia que complien els dinou anys, però també era motiu d'orgull per les mares, sobretot si les seves filles havien estat adjudicades a un aspirant a DGD.

La Cira s'esperava dreta, al costat de la taula del menjador i amb les mans agafades al davant. Tenia els ulls brillants, segurament per la il·lusió del moment, però amb una guspira de tristor que potser era de neguit per la Jordina.

Sense perdre més temps, en Tirs va agafar l'anell que duia a la butxaca pectoral i li va mostrar amb un somriure que pretenia aparentar seguretat, però que delatava una mica el seu nerviosisme.

—Pren l'anell que t'entrego com a Alfa, i accepta els fills que et donaré i la protecció que us oferiré.

L'emoció va desbordar la noia, que no va poder retenir unes llàgrimes mentre li oferia la mà dreta perquè en Tirs li col·loqués l'aliança al dit anul·lar. Després, en Tirs va agafar la barbeta de la noia amb suavitat i va segellar la seva unió amb un petó delicat als llavis.

—Ets un home que va directe al gra —va dir la mare de la Cira, interrompent el moment—- Si vols seguir amb això, però, t'hauràs d'esperar a demà.

La dona li va picar l'ullet i el va estirar cap a la cadira que li tenia destinada per sopar aquell vespre amb elles. Tot just s'havia assegut quan el telèfon de l'home va començar a tocar. El va agafar i va veure amb desgrat que era l'Almirall Efrem. Va rebutjar la trucada i es va disposar a menjar-se el pastisset que li pertocava, esperant amb educació que les dones comencessin.

—Quin és exactament el teu càrrec dins l'exèrcit? —va demanar la mare de la Cira abans de fer el primer mos.

—Sóc estratega.

El telèfon va tornar a sonar dins la butxaca d'en Tirs i va crear incomoditat entre els tres comensals.

—Potser és alguna cosa important —va dir la Cira.

En Tirs va agafar l'aparell i va mirar-ne la pantalla. Tornava a ser l'Efrem i va tornar a ignorar la trucada.

—Avui, l'únic important per mi ets tu.

La Cira va somriure i va abaixar la mirada per centrar-se en el pastisset que tenia al davant. Se li havien encès les galtes i s'esforçava per dissimular-ho tot menjant el seu sopar.

El telèfon d'en Tirs va tornar a tocar.

—Disculpeu-me un moment. He de contestar. —Es va aixecar i es va enretirar a un racó de l'estança, on va despenjar la trucada.

—Vine de seguida al Central —va dir la veu de l'Efrem.

—Ara no puc. Estic a mitja notificació.

—Deixa estar les dones i vine immediatament.

En Tirs va penjar, lluitant per ocultar el desgrat que li provocava aquella ordre, i va tornar a la taula. Quan es va haver acabat el sopar, es va disculpar per no poder-se quedar més i es va acomiadar de les amfitriones, que el van acompanyar fins a la porta amb uns somriures tan amplis que quasi van aconseguir fer-li oblidar el mal humor que li havia fet agafar l'Efrem.

Ja al Central, es va dirigir directament al despatx del seu superior. L'Efrem estava dret, caminant d'una banda a l'altra de l'estança amb les mans agafades al darrere. A la cara, una expressió fosca de preocupació li dibuixava arrugues al front.

—Què és això tan urgent? —va demanar en Tirs sense salutacions.

L'Efrem es va aturar i es va girar de cara a ell.

—Aquell fill de puta amenaça la Jordina.

La notícia va sorprendre desagradablement en Tirs. Ell havia assegurat que els confinis no li farien res a la filla de la Reina, i si li passava alguna cosa a la noia, la Piència no li ho perdonaria mai.

—Quin és el seu moviment? —va demanar amb cert nerviosisme.

—Reclamen l'AC a canvi de la noia.

—Això no és una amenaça sinó una petició d'intercanvi. En certa manera, ens afavoreix que siguin ells qui ho sol·liciten.

L'Efrem no va reaccionar al comentari de l'estratega i va continuar amb les seves cabòries com si estiguessin davant d'una declaració de guerra.

—Però ho han proposat perquè saben la veritat de la Jordina —va dir amb excés de preocupació—, no sé com ho han fet, però ho han esbrinat. D'alguna manera, han acabat lligant caps i ara ens volen collar els cargols.

En Tirs s'ho va rumiar uns instants.

—No. Si ho sabessin, no ens l'entregarien; ni a canvi de l'AC ni de res.

El comentari va semblar tranquil·litzar l'Efrem, que va reprendre el seu passeig nerviós.

—Com tenim l'operació Recuperació?

—Necessitem una mica més de temps per assolir els límits de transformació acceptables de l'individu per la credibilitat de l'intercanvi. Per quan està fixada la data?

—Tenim de temps el que triguin els salvatges en arribar a La Colònia.

—Serà suficient.El candidat ja està en un estat de transformació notable.

L'Efrem es va aturar.

—No ho veig clar. Justificar l'engany ens portarà massa problemes burocràtics.

—La història del fals intent de fugida de l'Utó que suposadament ha acabat amb el nostre home en el seu lloc és ferma. No podran demostrar que és falsa.
—Estàs segur que podem confiar en la fortalesa de l'individu?
—La informació ha estat fixada a la seva ment amb Trimidal per evitar relliscades. Això també ha accelerat el procés de degradat que li estem aplicant.

—Em fa estar intranquil. Jugar-nos-ho tot a una carta és perillós, sobretot quan hi ha tants paràmetres que no depenen de nosaltres. Em sentiria més a gust amb una emboscada.

—Un atac directe seria igualment comprometedor i, a sobre, podria posar en perill la integritat de la Jordina.

—M'és igual. El més important és prendre'ls-la. Al preu que sigui.

—A la Piència no li agradarà saber que tirem endavant una operació que pot posar en perill la vida de la Jordina.

—A la merda, la Piència! Fa molts anys que la manipulo i ja et dic jo que no serà un problema.

El comentari va fer que en Tirs premés la mandíbula per aconseguir mantenir la boca tancada. L'Efrem no es va adonar d'aquell gest; va agafar un dels mapes que hi havia enrotllat en una de les prestatgeries, el va estirar sobre la taula i el va subjectar amb els petjapapers que tenia amb aquella finalitat. En Tirs s'hi va acostar i va examinar el mapa. Al cap d'uns segons, va senyalar un punt amb el dit.

—Si no volen allargar la travessa, passaran pel túnel de Racons. Aquest serà el nostre millor post.

L'Efrem s'ho va mirar. Després de rumiar-s'ho un moment, va fer un lleu moviment afirmatiu amb el cap.

—Parla amb el nou Plaquer perquè ho prepari ell: quants menys soldats impliquem en l'operació Racons millor pels interessos de Desèrtia; però mantingues el falç intercanvi pel que pugui passar. I assegura't que jo sóc l'home 1: no confio en ningú per fer aquesta feina.

En Tirs va sortir del despatx i va dirigir-se cap al carrer, on va caminar fins a la seva nova llar, encara buida. L'endemà l'ompliria l'alegria de la Cira i la tornaria acollidora, però aquella nit l'hauria de passar sol. En certa manera ho preferia així perquè les ordres que li acabava de donar l'Efrem l'havien posat de molt mal humor.