SP i CHL: Les eternes rivals.

Una de les coses més importants per escriure un bon relat és un conflicte consistent. Els escriptors que ambienten les seves novel·les a la Terra no tenen cap problema: si hi ha alguna cosa a casa nostra són conflictes. Com que aquest no és el meu cas, abans de solucionar un problema el vaig haver de crear. Tot i que tenia molt clar quins eren els personatges que estarien enfrontats (la Jordina, en Kilià i l'Efrem), per donar força a les seves diferències, vaig crear un problema polític, i aquí és on va néixer l'eterna rivalitat entre la SP i la CHL. Per què eterna? Doncs perquè la SP i la CHL van sorgir com a resultat de la Guerra de la Proclamació, que va fracturar per sempre el continent Llarg i, per tant, van néixer de la fricció entre dos pobles fins aleshores units.

SP, la Societat Perfecta.

Quan vaig concebre aquest model organitzatiu per la comunitat que habitaria Desèrtia, vaig pensar en ell realment com una manera perfecta d'organitzar la humanitat. Consisteix en estructurar la societat en Alfes per tal de perpetuar l'herència dels individus més ben dotats, i en funció de les necessitats de les generacions futures. D'aquesta manera, tothom té lloc a la societat i tots estan fets a mida pel treball que han de desenvolupar en ella. L'objectiu seria aconseguir que les persones que conformen la SP no hagin de lluitar ni competir entre elles per assolir càrrecs o posicions en l'escala social, doncs aquests venen lligats directament a l'historial genètic.

En teoria, realment és una societat perfecta, un eixam que treballa amb unitat total per aconseguir un objectiu comú: la perpetuació de l'espècie. Però de seguida em vaig adonar que, a la pràctica, la fe cega del poble cap als seus dirigents propiciaria que qualsevol d'aquests dirigents, una mica més ambiciós del previst, manipulés el poble per afavorir els seus interessos personals. No vaig trigar a trobar-hi una porta per on deixar entrar el conflicte que faria de motor a L'ambaixador de Confínia.

CHL: La Coalició dels Homes Lliures.

Aquesta organització política és la que van adoptar els habitants del Llauró, una gran extensió de terreny que va des de Desèrtia (a l'extrem nord) fins a Nitània (al sud). Està dividida en països que encara no he definit (perquè no m'ha fet falta) amb l'excepció de Confínia, situat a l'extrem nord i termenejant amb Desèrtia. A diferència de la SP, la CHL basa la seva estructuració social en la llibertat, de manera que tothom pot decidir el seu futur segons els criteris propis i fer el que vulgui. Per descomptat que hi ha normes de conducta i cossos policials i jurídics que les fan complir, però les persones poden escollir lliurement la feina, la parella i la quantitat de fill que volen tenir.

No em va costar adonar-me que la llibertat dels habitants de la CHL era una amenaça per la SP, així que vaig disposar que els dirigents de Desèrtia anomenarien “salvatges” als habitants del Llauró i n'expliquerien atrocitats als seus súbdits per mantenir-los allunyats del desig de ser com ells. Aprofitant la porta que m'obria l'oportunitat de corrupció de la SP i l'estela de ressentiment que sentien els habitants de la CHL (i de la que us parlaré en pròxims posts), vaig aconseguir el conflicte que buscava. La rivalitat està servida.

Quiet, policia! GSI, PV i GF (I)

Seguint amb el tema conceptual d'algunes expressions o noms ireneans, cal tenir en compte que, en un entorn que no és la Terra, és necessari canviar algunes institucions, com ara les forces policials i de l'ordre.

En els primers esborranys, els guàrdies confinis que patrullaven la frontera eren xèrifs. Suposo que vaig triar inconscientment aquest mot arrossegada per la influencia rebuda de la indústria audiovisual nord-americana, i suposo que, per mi, pensar en un xèrif no deixa de ser com pensar en un policia d'un món llunyà i exòtic.

Però, després de reflexionar-hi insistentment, i malgrat que no volia canviar-los el nom (fins al punt que la seva ensenya és una estrella de cinc puntes), vaig decidir que havia de buscar un altre manera d'anomenar els agents de l'ordre que vetllarien per mantenir a ratlla els militars cívilits.

 Potser pensareu que em vaig agafar a l'opció fàcil quan vaig decidir anomenar-los guardes fronterers, però no: els GF (que en castellà es pronuncia quasi igual que “jefe”) deuen el nom a la meva reivindicació silenciosa per acceptar com a nostra aquesta paraula de l'idioma veí, i deixar enrere les inexactes “cap”, “superior”, “propietari” o “el que mana”.

L'Evenc. Benvinguts a l'infern iraneà

Un dels principals problemes que se'm va plantejar en el moment que vaig decidir que no emmarcaria la història a la Terra va ser el de les expressions fetes. No pots dir que algú té una idea de bomber, perquè potser allà no hi ha cos de bombers, ningú pot passar per un calvari perquè no té sentit que també hi hagi el Via Crucis, i no pots dir que algú parla en xinès si un altre no l'entén, perquè la Xina només existeix a la Terra.

En principi, totes aquestes expressions són relativament fàcils d'eludir (tot i que cal estar alerta), però n'hi ha que són més difícils, com ara enviar algú a l'infern. Si vius en un món on no existeix aquest antiparadís que han creat els líders espirituals del nostre planeta, no pots utilitzar aquesta paraula per designar el concepte que porta associat.

Mentre escrivia L'ambaixador de Confínia, em vaig trobar en més d'una ocasió cara a cara amb aquest conflicte i, per més que intentava evitar-ho, a vegades m'era impossible esquivar-lo. Per això vaig decidir que havia de buscar un equivalent per aquest lloc “fantàstic” al que podem atribuir totes les nostres penes, pors i càstigs.

Com fer-ho? La veritat és que no vaig haver de donar-hi gaires voltes: en un món on hi ha una zona submergida en una nit eterna, en unes condicions climàtiques que superen el límit de resistència de la majoria d'habitants del planeta i que està poblada per criatures monstruoses i depredadors implacables, no cal buscar gaire per trobar aquest comparatiu amb l'infern. Posar-li nom tampoc va ser difícil, només em va caldre agafar-me a la mitologia iraneana per formular que aquell era el lloc on vivia Eva, la deessa de la foscor. I si és on viu Eva, doncs serà l'Evenc.

La idea va arrelar amb força i de seguida em vaig sentir còmode amb la idea: enviar a algú a l'Evenc o preferir viure a l'Evenc que en certes condicions o amb determinades persones es va convertir en una cosa natural en el relat, i va esdevenir una de les expressions més natural dels seus personatges.

Irene i Eva. Deesses siameses

Totes les noies i dones que es diguin Eva i es llegeixin L'ambaixador de Confínia es podrien sentir ferides perquè la deessa de la foscor du el seu nom. Doncs no, no patiu: Eva no és la versió iraneana del diable, perquè l'origen del nom de les deesses de Irenea va directament lligat al nom del planeta.

Posar noms és una de les coses que trobo més difícil a l'hora d'escriure L'ambaixador de Confínia, sobretot perquè he de posar-ne a quasi tot. Un dels més difícils amb què m'he encarat ha estat el del planeta. Després de rumiar-hi molt, un dia vaig trobar-me amb el nom Ireneu, que em va agradar molt perquè em feia pensar en els Pirineus, tot i que amb el pas del temps el vaig arrodonir fins arribar a Irenea.

A l'hora de posar noms a les deesses de la mitologia, em va semblar que podia donar joc que fossin Irene i Eva, que sumades quasi donen el nom que havia agafat com a punt de partida per anomenar el planeta. Com que la mitologia la van crear els cívilits (habitants de Desèrtia), em va semblar just que, dominats pel més pur egoisme, es quedessin la deessa que apareix primera en el nom i que deixessin Eva per als salvatges. A més, com que els cívilits habiten la part del planeta on hi ha més hores de dia, encara em va semblar més raonable que li adjudiquessin el regnat sobre la llum, i que releguessin Eva a la foscor.

Després, per acabar d'embolicar la troca, vaig pensar que els nitencs, molt fets a la seva, adoptarien una altra deessa: Ireneva. Ho vaig fer per aprofitar aquest nom tan bonic i perquè, siguem sincers, els nitencs encara són més egocèntrics que els cívilits, així que no és estrany que es passin per alt els mites que han establert els líders espirituals de Desèrtia i s'agafin al tot per justificar la seva amfitriona, que no és ni deessa de la llum ni de la foscor, sinó la deessa creadora de tot.

Irenea i la Terra: semblances i diferències.

Des del moment que vaig imaginar la primera escena de L'Ambaixador de Confínia, vaig tenir molt clar que l'acció es desenvoluparia en un món aliè a la Terra al que vaig anomenar Irenea. Aquest nou planeta imaginari havia de ser molt semblant al nostre, perquè jo no pretenia escriure una història de ciència ficció sinó d'aventures; però també havia de tenir trets diferenciadors significatius per avalar la realitat sostinguda de la trama, així que calia donar-li unes característiques específiques sòlides.

De seguida vaig disposar que la llum diürna es repartís de manera iniqua: mentre al pol nord sempre seria de dia, al pol sud governaria la foscor perpètua. Per algun motiu em va semblar que allò era ineludible, una realitat inamovible que em serviria per crear barreres socials entre les diferents comunitats que habitarien el planeta.

Al principi, quan hi vaig pensar seriosament, em va semblar que era demanar massa a la imaginació, però de seguida em vaig adonar que tenia fonament. De fet, a la Terra passa exactament el mateix, amb la diferència que els pols oscil·len en la seva posició vers el sol, fet que aconsegueix anar alternant les hores de llum segons sigui estiu o hivern. Però, és possible que l'eix central del planeta es mantingui fixe provocant que les hores d'insolació siguin sempre les mateixes a cada zona? La veritat és que jo no sóc ni física ni astrònoma i no he pogut aprofundir en aquest raonament, però cada vegada que descobreixo (a través d'algun documental o d'algun article a internet) un racó peculiar de la terra on es donen condicions climàtiques o geogràfiques específiques que li donen unes característiques úniques a tot el planeta, m'adono que tampoc cal buscar-li els tres peus al gat per justificar les lleis que imperen a Irenea.

Amb tot, si algun expert en la matèria decideix fer una tesi sobre la viabilitat d'aquesta característica: que me'n faci saber el resultat.

Una altra de les diferències que em va semblar necessària és la divisió temporal. Pensar en un món alternatiu que té precisament tres-cents seixanta-cinc dies dividits justament en dotze mesos que casualment tenen entre trenta i trenta-un dies de vint-i-quatre hores cadascun em va semblar molta casualitat, un fet que només es podria donar si Irenea i l'astre al voltant del qual gira fossin idèntics en massa i en densitat al sol i a la Terra, i si les seves òrbites fossin iguals en distància i en trajectòria. Si hagués volgut mantenir tot això m'hauria estat més senzill emmarcar l'acció a la Terra en un suposat futur postapocalíptic, com ara està de moda. M'ho vaig plantejar seriosament, tot sigui dit, però ho vaig descartar perquè tenia molt clar que l'acció passava a Irenea.

Per tot això, vaig establir el paràmetre temps i vaig decidir que un any tindria setze mesos, que es dividirien en quatre setmanes justes de vuit dies cadascuna. Aleshores se'm va plantejar un problema nou: em va semblar necessari que els mesos i els dies tinguessin noms diferents als de la Terra. No només perquè si aprofités els nostres encara me'n faltarien, sinó perquè seria demanar molt que en un altre planeta s'anomenessin exactament igual que aquí.

Per si això fos poc, em va començar a semblar que era absurd mantenir les estacions. Quin sentit té que sigui estiu o hivern si el dia té sempre la mateixa durada? Després de pensar-hi molt, vaig decidir que les mantindria perquè no em puc imaginar una eternitat de temps sense cap diferenciació meteorològica. Potser hauria d'anar a viure una temporada al tròpic i comprovar-ho, cert, però al final vaig decidir que hi hauria estacions. L'explicació científica? Així per sobre, seria degut a que Irenea tindria una òrbita el·líptica que l'acostaria al sol en dues ocasions cada any.

Vaig dividir les estacions en grups de dos mesos, i les vaig dividir en dos cicles. La Societat Perfecta que ha posat nom a totes les coses que hi ha a Irenea no es caracteritza per la originalitat, així que vaig anomenar els mesos segons el nombre ordinal que li pertoca segons la seva estació: 1e (primer mes d'estiu), 2e (segon mes d'estiu), 1t (primer mes de tardor), i així fins a arribar al 2p (segons mes de primavera) després del qual s'inicia el segon cicle anual i comença el 3e (tercer mes d'estiu), 4e (quart mes d'estiu), 3t (tercer mes de tardor),... i fins al setzè i últim mes de l'any que, com deveu haver deduït (i com veureu en el relat) s'inicia a l'estiu.

Tot això de la durada dels anys i els noms dels mesos o dels dies de la setmana no surt massa per no complicar la lectura: no es tracta que el lector hagi de tenir a mà una taula que li faci de guia per saber de què li parlo. El més important és la trama, i el temps només està establert per donar-li una coherència, però eludeixo explícitament anomenar els mesos i els dies o citar el temps que passa (sempre que puc) per no crear conflictes innecessaris.

Bé. Em sembla que per començar ja n'hi ha prou. Espero que aquesta petita explicació us hagi orientat una mica per saber per on camineran els nostres protagonistes. En pròxims posts aprofundirem en la realitat de Irenea i en la seva història, les seves tradicions, religions i supersticions.