L'Evenc. Benvinguts a l'infern iraneà

Un dels principals problemes que se'm va plantejar en el moment que vaig decidir que no emmarcaria la història a la Terra va ser el de les expressions fetes. No pots dir que algú té una idea de bomber, perquè potser allà no hi ha cos de bombers, ningú pot passar per un calvari perquè no té sentit que també hi hagi el Via Crucis, i no pots dir que algú parla en xinès si un altre no l'entén, perquè la Xina només existeix a la Terra.

En principi, totes aquestes expressions són relativament fàcils d'eludir (tot i que cal estar alerta), però n'hi ha que són més difícils, com ara enviar algú a l'infern. Si vius en un món on no existeix aquest antiparadís que han creat els líders espirituals del nostre planeta, no pots utilitzar aquesta paraula per designar el concepte que porta associat.

Mentre escrivia L'ambaixador de Confínia, em vaig trobar en més d'una ocasió cara a cara amb aquest conflicte i, per més que intentava evitar-ho, a vegades m'era impossible esquivar-lo. Per això vaig decidir que havia de buscar un equivalent per aquest lloc “fantàstic” al que podem atribuir totes les nostres penes, pors i càstigs.

Com fer-ho? La veritat és que no vaig haver de donar-hi gaires voltes: en un món on hi ha una zona submergida en una nit eterna, en unes condicions climàtiques que superen el límit de resistència de la majoria d'habitants del planeta i que està poblada per criatures monstruoses i depredadors implacables, no cal buscar gaire per trobar aquest comparatiu amb l'infern. Posar-li nom tampoc va ser difícil, només em va caldre agafar-me a la mitologia iraneana per formular que aquell era el lloc on vivia Eva, la deessa de la foscor. I si és on viu Eva, doncs serà l'Evenc.

La idea va arrelar amb força i de seguida em vaig sentir còmode amb la idea: enviar a algú a l'Evenc o preferir viure a l'Evenc que en certes condicions o amb determinades persones es va convertir en una cosa natural en el relat, i va esdevenir una de les expressions més natural dels seus personatges.