Confidències de llençol

Alerta ESPÒILER: no recomanat als qui no hagin arribat a la pàgina 221 de L'ambaixador de Confínia, en mans de l'enemic.

Al vespre van fer parada i fonda en un hostal que hi havia a peu de camí. Havent sopat, van fer enretirar els plats per jugar unes partides de cartes. (...) Quan per fi van pujar a les habitacions, la Jordina es va desanimar de saber que havia de dormir amb la Faina.

Ja en la intimitat de la seva estança, la fronterera va començar a treure's la roba sense cap mena de pudor. La Jordina, malgrat el desànim que sentia, no va poder evitar observar-la mentre es despullava: la pell bruna i sense imperfeccions que cobria el cos de la Faina no feia sinó ressaltar la bellesa d'uns músculs ben tornejats per l'exercici que li imposava la feina i l'aspecte de fortalesa que tenia tota ella gràcies a una dieta equilibrada.

Ja només amb la roba interior (de color maduixa i amb blondes delicades que deixava en clar desavantatge res del que hagués pogut veure abans la Jordina a Desèrtia), la Faina es va adonar que la cívilit l'observava. Es va aturar i va posar les mans a la cintura, amb els braços fent nansa.

—Què passa? —va demanar amb cert desafiament a la veu—. No has vist mai una dona nua?

Sorpresa ella mateixa, la Jordina va buscar una resposta diplomàtica que justifiqués la seva actitud, però no se li acudia res. Al final, després de titubejar una mica, va deixar anar la veritat sense massa convicció.

—Amb la pell bruna, no.

—No t'havies adonat que sóc bruna? —La Faina va riure, generant un repic burleta i fent dansar suaument el seu ventre ferm—. És ben bé que, quan estàs amb en Kilià, no veus més enllà d'ell.

—Això és mentida! I que no t'ho hagi comentat no vol dir que no me n'hagi adonat!

—Sí, és clar —va dir la GF, que va ignorar la Jordina mentre acabava de treure's la roba i es posava el pijama, de pantaló curt taronja i camisa de tires amb ratlles a joc.

La Jordina va intentar ignorar la seva companya d'habitació i es va començar a despullar dolguda, no tant per les paraules en si com per el to amb què les havia dit. Li molestava que tothom la tractés com si fos una ingènua. Potser ho era, però només perquè l'havien educat en una altra societat. Si hagués pogut créixer gaudint de la llibertat que tenien a la CHL tot seria molt diferent. Va esbufegar: ja li agradaria veure'ls a ells a Desèrtia!

Va aixecar el coixí amb una estrebada i va agafar la camisa de dormir que li havia deixat l'hostalera a sota. Era de color gris clar, amb floretes de to gris blau i amb un tall tan poc sensual que la feia pensar dolorosament en el que li esperava quan tornés a casa.

—I no és veritat que no vegi més enllà d'en Kilià —va dir, incapaç d'estar-se'n.

—Amb mi no t'has de justificar. Però qualsevol pallús s'adonaria que estàs ben enamoradeta del teu GF.

—-No és veritat! —va dir molt enfadada, i es va girar de cara a la Faina—. Jo tinc un Alfa assignat i només m'importa ell.

—Sí, és clar.

—Què sabràs tu? —va engegar la Jordina sentint com l'odi es desbocava dins seu—. Mira't: passejant-te tot el dia per aquí i per allà amb aquests aires de deessa de l'amor... Ets patètica!

Va estirar el llençol amb excés d'ira i es va ficar a dins, donant-li l'esquena a la seva interlocutora per tancar la conversa. El gest li va semblar infantil i, alhora, agosarat; però no va cedir. Va tancar els ulls i es va forçar a tranquil·litzar-se per intentar dormir.

—Estàs gelosa? De mi?

El comentari va confondre la Jordina, que es va girar per contestar.

—No estic gelosa. El que passa és que em fa ràbia que tu ho tinguis tot i que jo no tingui res.

La Faina va rebufar abans de replicar amb un somriure amarg a la cara.

—Tu no saps ni què tens, oi?

Va apartar els llençols del seu llit i es va ficar dins.

—Oh, i tant que ho sé: tinc un Alfa que podria ser el meu pare —va replicar la Jordina, un altre cop alterada, però ara pel record amarg de la notificació. Va apartar la mirada i va afegir a sota veu, quasi per sí mateixa—. El meu Alfa és el fantàstic i admirable Llangardaix.

—No ho sabia —va dir la Faina amb aprehensió. La Jordina va tornar a mirar-se-la. Feia cara d'estar molt sorpresa—. Ara entenc perquè tens tantes ganes de fugir de casa.

—Per això i per moltes altres coses —va dir, ja més tranquil·la; va arrossegar-se una mica amunt i es va recolzar a la capçalera—. No t'ho pots ni imaginar. És insuportable. Sobretot ara que he conegut en Kilià. He de reconèixer que m'agrada molt i que em trobo molt a gust al seu costat perquè em fa sentir com si fos algú especial.

—És que, per ell, ho ets.

—Sí, és clar: em necessita per recuperar l'ambaixador de Confínia.

—No t'estic parlant de política. Mira— La Faina es va recolzar sobre el braç esquerra per posar-se de cara a la Jordina—: pots envejar tant com vulguis el que tinc, però ja voldria jo que em mirés de la manera que et mira a tu.

—No diguis rucades —va protestar la Jordina, confusa—. Si tu només has de fer petar els dits perquè s'abaixi la bragueta!

La Faina va tornar a riure i va fer sentir la Jordina com una bleda, que també va deixar escapar una rialla poc convençuda.

—És cert que sempre que en tinc ocasió el passo per la pedra, però ell no vol res formal amb mi.

—No entenc per què, la veritat. Des del meu punt de vista, sembles la dona perfecta.

—Els temes del cor són així: t'enamores de qui t'enamores; no t'ho donen a triar. I ell t'estima a tu. És una llàstima que no et puguis quedar perquè faríeu una bona parella.

—De debò?

—És clar que sí. T'ho dic jo, que el conec des de fa anys.

—I no et molesta?

—Per què? No el puc pas obligar a estimar-me. A més, prou pena teniu d'haver de renunciar l'un a l'altre. I, qui sap, potser un dia, quan s'hagi oblidat de tu, s'adonarà del que s'està perdent i vindrà corrent a demanar-me que em casi amb ell!

Les dues van riure animadament.

—Estaria bé. Tan de bo un dia l'aconsegueixis. Al menys així una de les dues el podria tenir.

—No perdis l'esperança. Encara queda molt camí fins a La Colònia. Pot passar de tot.

La Faina va estirar la mà i va apagar el llum. La Jordina es va sentir a gust amb la foscor perquè ja no li tenia por; ben al contrari, se sentia reconfortada quan tot es tornava negre, sobretot ara que sabia que en Kilià se l'estimava.